dividim el temps en trossets,
posem nom als trossets
un dos tres
i llavors
trucutún.

cuc

(egem)

ara comencem a apropar-nos: 

la vostra mà i la meva cara, la vostra cara i els meus dits, ara, tot just ara; 

aproximacions, 

sempre fregant el quasi (i és que "la biologia fa unes coses!"-em diu, ara que sóc el punt de trobada); 

però aprendrem a saber-ne, potser, no ho sé; 

jo, qui sap, o vosaltres, potser, potser n'aprendreu; 

que això deu ser genètic (i jo no sóc pura raça, ja ho sabeu); 

però aprendrem a saber-ne, aprendrem a apropar-nos, a saber-nos les cares i els gestos

després de tant de temps sota mateixos sostres; 

aprendrem a mirar-nos, a palpar-nos amb precaució, sempre massa a poc a poc,

i acostarem placentes, i identificarem les imperfeccions de cada la.

fer-nos nostres

no m'agrada gens rapar-me el cap ni fer gintònics ni pintar-te el braç amb un boli bic ni la llimona a la paella ni fer cafès sola a bars de sant antoni ni notar que les mans se'm pelen ni menjar tanta xocolata ni seure davant del piano ni esperar alguna cosa ni que el metro s'aturi tanta estona a cada parada ni llevar-me tan d'hora ni aquest fred als llavis ni perdre el compàs ni deixar de recordar-me de quan sèiem a la plaça ni pensar que què estic pensant que estic pensant que què estic pensant que no sé què estic pensant en què estic pensant no sé què no sé que què no sé què xe que re que què que no sé si demà mirarem la llar de foc.

si hay espaldas azules

una mano aleatoria

adiós

éxtasis de otoños

y tantos maniseros

me pregunto por qué

todo en un instante

es triste

y necesario

eduardo mazo

em fa aquell mal de cap de quan el cervell pressssssssssssssssiona per sortir del crani
(i com esquitxa)