aquestes setmanes:

angoixa de no saber si el que penso que sento és la descripció del que sento o n'és la seva causa

-m'interrompo un estornut, de tanta previsió.

ara mateix:

el moviment que el meu coll no pot evitar fer amb el so d'aquest altre moment d'algú està registrant eternament al meu cervellet aquest precís segon i la seva olor i la seva llum i el meu gest i la meva paraula.

descobreixo la distància que has posat entre tu i jo en l'abisme que separa la meva paraula del meu cos

Entrega sonora. Hem forjat el silenci i dins seu hem ballat juntes. 

M'acomodo al fons de la cavitat que hem obert: em creixen arrels fins les orelles dels meus amics, les mans se'm fonen en les enèsimes abraçades que ja no he fet, els cossos dels altres es fan permeables.

és com posar la meva freqüència de ressonància a la melodia i pretendre que no acabi allà la cançó

se'm descontrola tot com al somni dels ratolins: el desordre de l'habitació, el nus de l'estómac

La necessitat aquesta d'haver-ho d'esgotar abans de deixar-ho estar. 

Exprimir-ho fins al final i que tots els nutrients s'hagin convertit en llum, 
en amor, en joc, en moviment, en so. 

Assecar-ho, deixar-ho mort, sense cap saba, sense cap sal.

Llavors sí, puc marxar-ne. Puc girar-me, amb dolor i molt esforç, i assumir-ne la derrota. 

Llavors sí. 









Esgotar-ne les llàgrimes.

I cantar no he desitjat mai cap cos com el teu altra vegada per fi sisplau gràcies
tot i que jo vull seguir, vull seguir, vull seguir, vull esgotar-me altra vegada fins l'última gota, fins l'últim alè.