les escletxes entre el present i el passat s'obren al barri que ja no em pertany i
aquesta veu estranya que al principi deia "és la veu més lletja que he sentit mai" ara m'estira la mà quan m'acosto al precipici del soroll

trobo rastres de poca higiène arreu:
- pàgines que s'assemblen a altres pàgines
- persones que conec molt bé però no en sé el nom
- setmanes sense peus ni caps de setmana 
- colors ennuvolats on han de ser rosats
- carrers amb senyals de trànsit i nom de flors blanques

aprenc a llegir llegint. 
aprenc a tocar volent tocar.
els discursos poden no acabar-se mai si saps usar bé els signes de puntuació, . ! :  + ...

Cançons de Miquel Serra que voldria estar escrivint m'acompanyen fins a casa i en aquest trajecte tinc temps de preveure un canvi de perspectiva: el pes del silenci que embolcalla les pors que ara jugo a no mirar fa caure altra vegada la merda d'aquest estiu. 
A l'estiu hi havia tigres i feres ferotges que ara no veig, però jo no les he tancades en gàbies. No puc abaixar la guàrdia, no puc abaixar la guàrdia.

silenci o no tenir converses normals
=
desigual
+ / -
més o menys

hi ha vida fora la ciutat? jo que sé, la veritat, no m'hi veig, estem tots aquí ficats. Portem tota aquesta sobreestimulació a sobre i la coca a les butxaques i l’omega a joanic. La coca, el voler explotar i només poder implosionar, endins, endins i fer-se petit. Aquesta veu que portes dins i la que porto jo a dins, que només necessitem treure per sentir-nos part de tot això, part d’aquesta massa de gent estimada o admirada o invisible, vès a saber. Aquestes nits infinites escapant del son i de la mort i de qui sigui, gravades a foc a la meva pell.

La mà aquesta tatuada a la meva cuixa, la mà aquesta tatuada a l'altra cuixa, la cuixa aquesta amb què ahir tant ballava, la rajola aquesta acollint-me en la seva duresa. La meva duresa contra la seva duresa em fa pensar que sóc quasi líquida. 

Les ganes de demanar amor se'm queden aquí a la tràquea ennuegades o ennuegada jo. És estiu i les formigues tornen a escalar les meves muntanyes. Les miro passejant per la meva pell i a estones les confonc amb pigues. 

Quatre mans tocant la guitarra. 

Mans tatuades a les meves cuixes. La mà que no duc tatuada a la cuixa i no sé si és per la duresa de la rajola o per la meva pròpia o simplement perquè no la puc dur tatuada.

ARA flueixo tant (més. Menys) ahir que no tenia res a dir, només volia el contacte entre pells, i el trobava amb els gats, que alhora em feien al·lèrgia i tot era massa contradictori. Seia al sofà i acariciava el gat i em quedava pleníssima de pèls i apareixia la Maria amb el rodillo "Tarta:" i llavors l'Altre "con una pasada se gasta", com aquest moment, que ja ha passat, amb la seva llum, el seu color, la seva olor, el seu soroll, amb els seus minuts previs i els seus minuts posteriors. Ni parlava ni fumava mentre veia la mà del Max amb un porro tan ben liat, amb uns gestos mil·limetrats que jo no tinc en el meu repertori de gestos. No tenia res a dir. No parlo gaire, no tinc cos per això. Vull el contacte de la meva pell amb la vostra pell. Les abraçades sense complexos que us faig quan us faig abraçades sense complexos.

les is i les maneres de parlar que ens inventem per crear el nostre espai privat

no sé

res em surt bé però alhora sento una espècie de consistència i emoció perpètua que molt bé.

falta acabar d'aprendre això que res conclou, que tots els actes són estèrils respecte el seu propòsit inicial. però rics en tota la resta del que sigui

no?

rics en els petits detalls -esos giritos.

em trenquen el cor o me l'inflen

bruteja la meva manera d'aprendre, d'escoltar, d'escriure, de pensar, de parlar
brutejo fins i tot en dir-li que l'estimo i en deixar d'estimar-la
també la meva inseguretat és bruta i queda camuflada entre tanta dispersió

són brutes les notes que canto i en la seva brutícia m'acomodo