un petit regal de la tardor, arrugat a la butxaca de l'abric, m'ha escopit a la cara l'error i la pena del meu cos extraviat en sofàs aliens

i m'ha recordat el so dels cants ancestrals de dol pels meus fills que mai no has vist

són dies el que visc.

Garry Winogrand

S'acaba l'agost i em recordo tot just fa un any escrivint aquesta mateixa frase. 

Tantes habitacions i tants mals intents de tot, voràgine de dies i gent i sales d'estar mal il·luminades, hores i hores amb el cap a trenta forats diferents, llàgrimes sinceres i llàgrimes com crits que demanaven les carícies que encara no em sabia fer, cops i cops i cops contra un mur que no era capaç de veure, verborrea estèril.

a dibujar esta rosa

ayúdame caballero

a dibujar esta rosa

que estoy solito y no puedo

dibujarla tan hermosa

cantiña de la rosa

Por llanto iban mis ojos

a la fuente del querer,

contra más agua cogían

más veces querían volver.