Se'm barregen l'olor de la terra humida de la nit d'estiu i la de l'asfalt a la matinada; les carícies al taxi i les carícies del matí. Se'm despleguen per uns segons les pessigolles a la panxa i de seguida desapareixen 

sense deixar-hi el pes de la decepció; 

només el buit de la confusió.

    ara ve tot el que ja em conec

oti thelis, oti thelis 

l'espai que comparteixes amb aquella música, gravada fa tant temps lluny d'aquí, es desplega i t'embolcalla cada vegada que acaba la cançó.

durant cinc segons ets dins d'un altre lloc i en un altre temps

cinc segons per què les tecles respirin

i les mans recuperin els gestos inusats. 

Després tot torna a ser normal.

Seiem a la taula set d'un bar qualsevol i treu de la bossa un bloc de notes gran i un pinzell i un pot de tinta. Mentre pronuncia síl·labes que mai hauria imaginat juntes, suca amb delicadesa la punta del pinzell a la tinta. Em mira fixament als ulls durant un segon o dos, el que dura una pausa dramàtica, i, sense que m'ho esperi, traça unes línies al primer full del bloc que tot just ara estrena. Un dibuix de línies negres, irregulars, segures. De seguida passa pàgina i torna a repetir el procediment, però aquesta vegada el dibuix em recorda a una casa o a un paller. I així diverses vegades mentre segueix parlant aquesta llengua indesxifrable. Xinès, dedueixo, pels caràcters que dibuixa.

Allò no era nou per a ningú. 

Ja no hi havia cap novetat estimulant, només hi érem nosaltres.

I entre nosaltres, l'aire dens i cruelment afilat de la convivència.



- - -

Aquest viatge no s'acaba mai; l'arribada a la ciutat i la calor se'm resisteixen. Segueixo veient les muntanyes i els rius de cotó i segueixo rebutjant-los: vull la meva ciutat ronyosa i suada.

I aquest sol que sembla que t'hagi de desfer el cervell.

estic triant oblidar les intensitats: arribar a casa, seure davant l'últim forat negre i seguir excavant. 

sola. tota sola. 

ara les foscors són només les dificultats que trobo en el moviment i en el so. sola. tota sola. insisteixo tota sola, torno al principi i m'hi estic hores i hores, faig nusos i els desfaig només per la bellesa del traç. però sempre sola. 

trio oblidar la preocupació pel gust d'aquest estar sola. 

trio estar sola després de les abraçades i els petons. 

sola. tota sola. 

després algú diu que "Ells senten més que la resta" i jo els miro parlar d'Ells mateixos i mirar-se; deu ser que trien no oblidar, que en lloc de seure-hi davant, s'hi llencen, al buit. 

es pot caure al buit no estant sola? 

segurament no. però callo. perquè estic sola,

tota sola.

pensar en la gent / situar l'amor / gestionar el desig 

sense la paraula sedant