(diguem-ho en sol major)

"¿y usté sabe hacer un cuadro con tres palitos?"

escriu en silenci, que ve el llop

Rheinberger, op. 138

les coses se'm trenquen als dits
i la meva veu sona fina,
sona feble, sona sola, sona que espera

Com pot ser que tothom s'hi agafi i després em cridin que no ho faci?
Doncs jo ara és l'únic que necessito, una corda.
O un cordill, és igual, els indicis ja m'agraden.

mira mira mira mira mira mira quant cel!

quatre-cents litres d'aire a cada pulmó

T'has cagat. No vull que em miris. Demà ja ni serà avui.

save me

save me from the power

save me from the money

save me from the rich ones

save me from the emptiness

save from the luxury

save me from Walt Disney

save me

hi ha una veu dins del cap de la gent que, inevitablement, crida rabiosa i ordena els dies

o ho prens o ho deixes

(i llavors ho deixes aquí i marxes)

Debades o endebades en tots dos casos vol dir en va. La nena va córrer pel bosc buscant boscos i no en va trobar. "I els boscos?", preguntava. Havien caducat tots, sí, sí, tots caducats. I va seguir caminant. I es va trobar un dofí molt bonic que li va dir:

- L'estona crida mentre busco on anar i caic de les branques.

Quan va sentir-ho es va estremir. Observava el seu voltant, violent, i agafava pastissos del cel, amb les dues mans, amb golafreria. Com volent-se menjar tot allò que l'avergonyia i es feia gros, gras i pesava. Pesava tant que la nena va agafar un pal i el va punxar, el va desinflar, va despullar-se i amb la roba, va desfilar-la tota, en va fer un cordill fins al sol i tenia un globus. Un globus! Un globus gras i gros per fugir de les hores i dels boscos. Va aferrar-s'hi ben fort, amb les ungles i amb els nusos secs de les mans, i els seus peus van empènyer el terra avall.

Bufs... i vent... Va veure núvols al seu voltant. Com més s'enlairava, més s'hi embotia. Se sentia per primer cop lliure -lliure de no deixar anar. Se sentia part d'un cel que sempre havia estat lluny i s'hi estava bé. El sol calentava. Els dofins la salvaven com a Bacus de l'egoisme humà.

Però entre núvols i blaus, de sobte i sense voler-ho, va veure un buit al seu davant. Tenia el buit als ulls i els dofins ja només cridaven com ecos aliens. Cridaven al buit, el cridaven. El dofí es va deixar anar del cordill. Se'n va anar amb els crits. La nena va mirar-se els dits. Què en faria del fil, de tant fil, de tanta roba desfeta? Va veure que era absurd. I va adonar-se que queia. Pobra nena, pobra roba. La por va robar-li els ulls. Nua, s'estava morint, queia. I el crit de la caiguda se la cruspia mentre el buit dels seus ulls plorava. I els colors del globus seguien amunt, amunt, a la llum, al blau, al cel, amunt.

Amunt, amunt, amunt.

Avall, avall, avall.

Amunt, amunt, amunt.

Avall, avall, avall.

Amunt, amunt, amunt.

Amunt, amunt, amunt.

Amunt, amunt, amunt.

Marta N. Pla i Marta Torrella un dimarts 13

que tindrem temps de voler i mentrestant mirarem de lluny els segons