Moments d'aquests que no haurien d'acabar mai: la calor, l'olor de fusta i gespa seca, el vent calent, la solitud, els grills, crits de nens jugant a la llunyania. Algú toca la guitarra més enllà i a la cuina freguen plats i coberts.
A poc a poc he après a viure la senzillesa i espero que les parets del meu estómac també ho facin.
Em pugen formigues pels braços i les cames i, de reüll, les confonc amb pigues.
La senzillesa dels dies de les formigues (deu ser mentida que és senzill, el seu dia) o El rastre blau de les formigues.
Miro aquest paisatge tan sec i aspre i acollidor alhora i el món se'm fa gran. Sóc una muntanya més a escalar per aquestes formigues.
Estepa.
El rastre blau de les formigues i el rastre gris del vent calent que deixa un tel de densa llum davant dels meus ulls.
Aquest Eric Clapton que sona em porta directament al meu pare i les seves mans molsudes i aspres que he heredat.
El llapis fa un soroll sec també sobre el paper, i fa que aquest moment sigui un tot amb el paisatge.
Ara bufa amb més força i aquest toldo que em protegeix del sol vol imitar el so de les onades que ara recordo i enyoro. El so de les onades, les formigues que em pugen per la cara, la bilis que busca el seu lloc i posa a prova la gravetat. El vent avui té aquest color de cel gris i blau i ho asseca tot al seu pas.
Qui em toca aquesta pell tan seca? Qui viatja per les esquerdes del meu cos? Quines carícies em falten per tenyir-me d'aquest gris i ser, per fi, paisatge?