abraçar a poc a poc la pell del teu coll amb les mans i marcar-hi les empremtes digitals lentament, lentament, fins no deixar aire entre espais i fer que els dos cossos es penetrin l'un a l'altre, que es fusionin, que s'identifiquin, que la pressió dels meus dits comenci a ser part de la llàgrima que et pinta la galta, a poc a poc, lentament, sentint l'eternitat promesa corrent-te per les venes que obstrueixo tan conscientment

 

 

 

 

 

-i la gran ombra de mai saber del tot en qui estic pensant

¡EL TIEMPO! ¡LA HORA! ¿¡QUÉ HORA ES!?

-"Si no p, llavors q"; però no "si p, llavors no q" -co ses que pas sen;
o m'esperes a la cua dels premis mentre algú altre et demana la paraula;
o pàgines en blanc,
o decidir plantar-lo i que neixin colors que m'enceguin els dissabtes a la nit.


:|=

l'Espera

aquest

és el punt on dues paral·leles es creuen.

Lapideu-me!

Mateu-me amb els maons de què estic feta!

Frida Kahlo - La máscara, 1945

la verdadera causa del hundimiento del

 Titanic

      La verdadera causa del hundimiento del Titanic es que no hay causa verdadera. Unos dirán que navegaba muy rápido y no dio tiempo a ver el iceberg contra el que iban a chocar. Otros, que fue un error del timonel.

      También hay versiones que dicen que había muchos pasajeros para tan poca seguridad, que las condiciones del barco no eran las adecuadas, que alguien pisó mal el freno, que no miró al cruzar. Te dirán que se lo dejaron encendido sin querer, que nadie se acordó de que lo habían puesto allí, que quien fuera salió un momento a la calle, que lo que pasa dentro de la mente humana es inexplicable o que el movimiento de las mareas también influye. Te dirán que es problema suyo, no tuyo, que falta algo, que falla el sexo o el día a día, que una tarde accidentalmente se cruzó con otra persona o sencillamente que no pasa nada en general, pero da igual, porque la verdadera causa nunca está cuando se la necesita.

E. Cardenal - Hola mono

a vegades pensa en la meva mort

dividim el temps en trossets,
posem nom als trossets
un dos tres
i llavors
trucutún.

cuc

(egem)

ara comencem a apropar-nos: 

la vostra mà i la meva cara, la vostra cara i els meus dits, ara, tot just ara; 

aproximacions, 

sempre fregant el quasi (i és que "la biologia fa unes coses!"-em diu, ara que sóc el punt de trobada); 

però aprendrem a saber-ne, potser, no ho sé; 

jo, qui sap, o vosaltres, potser, potser n'aprendreu; 

que això deu ser genètic (i jo no sóc pura raça, ja ho sabeu); 

però aprendrem a saber-ne, aprendrem a apropar-nos, a saber-nos les cares i els gestos

després de tant de temps sota mateixos sostres; 

aprendrem a mirar-nos, a palpar-nos amb precaució, sempre massa a poc a poc,

i acostarem placentes, i identificarem les imperfeccions de cada la.

fer-nos nostres

no m'agrada gens rapar-me el cap ni fer gintònics ni pintar-te el braç amb un boli bic ni la llimona a la paella ni fer cafès sola a bars de sant antoni ni notar que les mans se'm pelen ni menjar tanta xocolata ni seure davant del piano ni esperar alguna cosa ni que el metro s'aturi tanta estona a cada parada ni llevar-me tan d'hora ni aquest fred als llavis ni perdre el compàs ni deixar de recordar-me de quan sèiem a la plaça ni pensar que què estic pensant que estic pensant que què estic pensant que no sé què estic pensant en què estic pensant no sé què no sé que què no sé què xe que re que què que no sé si demà mirarem la llar de foc.

si hay espaldas azules

una mano aleatoria

adiós

éxtasis de otoños

y tantos maniseros

me pregunto por qué

todo en un instante

es triste

y necesario

eduardo mazo

em fa aquell mal de cap de quan el cervell pressssssssssssssssiona per sortir del crani
(i com esquitxa)