ξἐνη

Sempre són certes les paraules d'experiència dels altres i sento llàstima de trobar-me en aquest punt que em dóna perspectiva.

Per què renunciar a les deformitats de la immediatesa, a la mesura exagerada de les coses quan m'exploten a la cara?

(o és potser "la mesura exagerada de les coses just abans d'explotar-me a la cara?")

(o és potser "la mesura exagerada de les coses just després d'explotar-me a la cara?"). Tinc problemes amb la cronologia dels fets.

"esto no se para,

esto nos separa"

tu no ho veus encara, però ja tens la cara tacada i les ungles brutes de terra.