Seiem a la taula set d'un bar qualsevol i treu de la bossa un bloc de notes gran i un pinzell i un pot de tinta. Mentre pronuncia síl·labes que mai hauria imaginat juntes, suca amb delicadesa la punta del pinzell a la tinta. Em mira fixament als ulls durant un segon o dos, el que dura una pausa dramàtica, i, sense que m'ho esperi, traça unes línies al primer full del bloc que tot just ara estrena. Un dibuix de línies negres, irregulars, segures. De seguida passa pàgina i torna a repetir el procediment, però aquesta vegada el dibuix em recorda a una casa o a un paller. I així diverses vegades mentre segueix parlant aquesta llengua indesxifrable. Xinès, dedueixo, pels caràcters que dibuixa.

Allò no era nou per a ningú. 

Ja no hi havia cap novetat estimulant, només hi érem nosaltres.

I entre nosaltres, l'aire dens i cruelment afilat de la convivència.



- - -

Aquest viatge no s'acaba mai; l'arribada a la ciutat i la calor se'm resisteixen. Segueixo veient les muntanyes i els rius de cotó i segueixo rebutjant-los: vull la meva ciutat ronyosa i suada.

I aquest sol que sembla que t'hagi de desfer el cervell.