acabaré arrugada com una pansa 

i sortiré als llibres de receptes

creu que ha descobert un nou món més càlid

y esto no deja de ser una canción desde el alma
soooooooooooooool

que me calma

sempre s'acaben molt abans la paciència i les paraules que la necessitat i el tacte.
una pena.
olé, pepe.

L'Alba no para de dir-m'ho: no en tinc; m'enganyen. Que hi ha pedres, al ventre, a la sabata, a les croquetes, al limoncello, als llits de metre setanta. 

L'A, ah, ah, ah, ah, em cuina un pollastre i no el desploma -perquè treure plomes no és el mateix que caure a pes per la finestra, pel pes de les pedres del ventre. Però no, no li treu les plomes, i s'adona que la disfressa no serveix ni d'excusa per cridar més fort, per reventar les tecles i entendre-ho tot una mica. O per almenys tocar-li els pits. 

Cap excusa, Alba.

-i, mentrestant, el pollastre jau mort sobre el metall, farcit de llimona o de pedres. 

Aquí ningú està content: el pare ha trencat l'agulla del Tocadiscos.

L'Alba sap que és fals.