I cantar no he desitjat mai cap cos com el teu altra vegada per fi sisplau gràcies
tot i que jo vull seguir, vull seguir, vull seguir, vull esgotar-me altra vegada fins l'última gota, fins l'últim alè.

a la carn, 
a la pell, 
als dits, 
als llavis.
de la sospita al tacte

"Jo no faré composicions, faré destruccions. Cantaré la cançó d'algú i a poc a poc l'aniré destruint. Ben cruelment. Ben a poc a poc. Com quan bulls una granota o un gripau blau babau." 16/04/2015

em passa (empassa) això que apreto massa les dents

Estic tranquil·la. Sóc el continent de tot això, n'estic plena. En sóc el continent -o el contenidor. 

Estic tranquil·la. Sota els trenta quilòmetres d'aigua hi ha tota la terra del món, tota la sorra del món, tota la flora del món. La terra hi serà sempre.

Les onades marquen les meves inspiracions. Activo la faja abdominal, saco la voz. Estic plena d'aigua i la terra m'atrau cap a baix i em suporta. Demà també hi serà.

Són pedres. És sorra. Són pedres. No em pesen. Sóc el continent. Sóc àfrica, sóc la península egea.

ἠθελα να 'μαι σὐννεφο να με φυσἀ τ'αγἐρι

να με φυσἠξει μια βραδιἀ κοντἀ σου να με φἐρει

No m'avanço, busco la precisió. El moment just en què es tanquen les portes és el temps que necessito per llegir la paraula clau de la frase de l'interior. La bocina que sona pel carrer és exactment la nota que seguia la melodia que cantava dins el meu cap. Arribem al poblesec i sona la cançó que em calia per voler quedar-m'hi. 

Aquest cel blau i el punt just de brisa per assaborir el gust de l'estiu.

La quantitat exacta de nostàlgia per què l'enyor sigui dolç encara.

Moments d'aquests que no haurien d'acabar mai: la calor, l'olor de fusta i gespa seca, el vent calent, la solitud, els grills, crits de nens jugant a la llunyania. Algú toca la guitarra més enllà i a la cuina freguen plats i coberts.

A poc a poc he après a viure la senzillesa i espero que les parets del meu estómac també ho facin. 

Em pugen formigues pels braços i les cames i, de reüll, les confonc amb pigues. 

La senzillesa dels dies de les formigues (deu ser mentida que és senzill, el seu dia) o El rastre blau de les formigues.

Miro aquest paisatge tan sec i aspre i acollidor alhora i el món se'm fa gran. Sóc una muntanya més a escalar per aquestes formigues. 

Estepa.

El rastre blau de les formigues i el rastre gris del vent calent que deixa un tel de densa llum davant dels meus ulls.

Aquest Eric Clapton que sona em porta directament al meu pare i les seves mans molsudes i aspres que he heredat.

El llapis fa un soroll sec també sobre el paper, i fa que aquest moment sigui un tot amb el paisatge.

Ara bufa amb més força i aquest toldo que em protegeix del sol vol imitar el so de les onades que ara recordo i enyoro. El so de les onades, les formigues que em pugen per la cara, la bilis que busca el seu lloc i posa a prova la gravetat. El vent avui té aquest color de cel gris i blau i ho asseca tot al seu pas. 

Qui em toca aquesta pell tan seca? Qui viatja per les esquerdes del meu cos? Quines carícies em falten per tenyir-me d'aquest gris i ser, per fi, paisatge?

el meu cor, si encara el tinc, és de pols. 
de dividir l'indivisible, n'ha quedat només pols i,
a poc a poc, el vaig traient dissolt en llàgrimes

l'heroisme del fracàs

posa a prova la seva elasticitat
s'expandeix més enllà dels seus propis límits
se sotmet a la màxima pressió del creixement desbordat

...i quan és que explota i esquitxa tant?

Necessitats d'aigua com estam, encara parlen de "mal temps" quan ha de ploure. 

Ponç Pons

Desdoblament equívoc.
Et tremolen les mans pel meu crit
i les amagues a les butxaques. 
Si sabessis que qui t'estira les mànigues
o el coll de l'abric
no sóc jo sinó el crit, 
vindries amb mi?

se'm fa sempre tan tard

la llibertat del gest
o el gest com a manifestació de llibertat
o la llibertat expressada amb el gest 
o el test que em cau al cap

a aquesta ciutat li surten tolls sense que plogui;
és la terra qui plora, no el cel.

empat

Panagiota

és un nom d'una professora que vaig tenir i un dia vaig saludar al carrer Blai,

que és un carrer que vaig conèixer de la mà d'un exalgú i ara hi dormo cada dia.

He buscat una cançó dramàtica per acompanyar aquest moment ridícul 

en què les flors de l'amor floreixen a jardins d'altri mentre jo recorro al voyeurisme.

He buscat una cançó per aquest moment i hi he trobat el nom

Panagiota.

em falten llaços per crear coses belles i entendre per què aquesta gota freda que em cau al cap em fa somriure i pensar que em falten llaços per crear coses belles i entendre per què que ens passem la pilota d'un camp a l'altre perd el sentit ara que plou tant

la pressió ja només la sento a les parets de l'estómac; prenc camamilles

sóc un instrument més de la inevitable fatalitat i les paraules de la gent, lírica premonitòria.

no hi ha cafès innocents

no hi ha traços innocents

no hi ha silencis innocents
no hi ha gestos innocents