deu mil camins per arribar a tu i sempre perdo el fil

Assumir la cruesa d'això per saber que estic sola com ho estem tots i que fins i tot als braços de la mama, 

llepant-nos les llàgrimes i les ferides entre germans, 

sentiria aquesta buidor.

aquestes setmanes:

angoixa de no saber si el que penso que sento és la descripció del que sento o n'és la seva causa

-m'interrompo un estornut, de tanta previsió.

ara mateix:

el moviment que el meu coll no pot evitar fer amb el so d'aquest altre moment d'algú està registrant eternament al meu cervellet aquest precís segon i la seva olor i la seva llum i el meu gest i la meva paraula.

descobreixo la distància que has posat entre tu i jo en l'abisme que separa la meva paraula del meu cos